Historias uTOpicas:
Volví de Berlín pensando que quería escribir sobre la experiencia de este verano, en el Summer Kuringa, y me doy cuenta, ahora, que quiero contaros mucho más. ¿Cómo ha sido este transitar desde el inimaginable, del demasiado tarde, hacia lo tal vez, lo posible, lo seguro que sí… lo imparable?
Educada desde la más acomodada convencionalidad, estudié Psicología Social en la universidad para llegar a ser una persona de bien, moldeada bajo los estándares de lo que se debe y de lo que nunca de los jamases. Del qué dirán. Y del que nadie sepa. ¿Progresismo? Sí, claro. Pero productivo, por favor. Producción a todas horas. Más, más, más. Y útil. Siempre útil, también. Así las cosas, poco a poco fui tejiendo un corsé a medida de alas atrofiadas, cuadrícula milimétrica, lógica seca. Y me reconocí en el espejo. Y los otros me reconocieron.
Entonces, sin quererlo, conocí a Antonio Masegosa. Y a Bárbara Santos. Y me descubrieron el Teatro del Oprimido. No desde las palabras, los discursos y los textos, sino desde los hechos. Y porqué a veces una escena contiene tanta verdad consigo, que te llega, te toca, te abofetea y te conmueve hasta decir basta.
Hay muchas formas de revolución y de solidaridad con los otros. Y el Teatro del Oprimido es una de ellas.
Pero el Teatro del Oprimido es también mi propia revolución. Sí. El Teatro del Oprimido me redefine. Me transforma. Sigo siendo, sin duda, una parte de cuadrícula milimétrica y lógica reseca. Pero estoy también aprendiendo a desplegar de vez en cuando las alas polvorientas. Y empiezo a descubrir en el espejo ese ángulo muerto que me muestra como mujer botijo, arrimada a la izquierda, andando a saltitos mientras sueño con los ojos abiertos. Y visto gorrito de champiñón y toco el acordeón.
Así que voy a seguir flotando. Y me tomaré un vermú al sol. Y escucharé la explosión termonuclear que llena mi corazón. Y disfrutaré el momento. No importa si luego tropiezo, si me rasgo, si me doy un gran porrazo. Valió la pena sólo por pasar del inimaginable a lo imparable.
Míriam Camps
Històries uTOpiques:
Vaig tornar de Berlín pensant que volia escriure sobre l’experiència d’aquest estiu, al Summer Kuringa, i m’adono, ara, que us vull explicar molt més. Com ha estat aquest transitar des del inimaginable, del massa tard, cap al potser, fins el possible, el que és segur que sí … el imparable?
Educada des de la més benestant convencionalitat, vaig estudiar Psicologia Social a la universitat per arribar a ser una persona de bé, modelada sota els estàndards del que s’ha de fer i del que mai dels mais. Del què diran. I del qual ningú sàpiga. ¿Progressisme? Sí, és clar. Però productiu, per favor. Producció a tota hora. Més, més, més. I útil. Sempre útil, també. Així les coses, a poc a poc vaig anar teixint una cotilla a mida d’ales atrofiades, quadrícula mil·limètrica, lògica seca. I em vaig reconèixer en el mirall. I els altres em van reconèixer.
Llavors, sense voler-ho, vaig conèixer a Antonio Masegosa. I a Bàrbara Santos. I em van descobrir el Teatre de l’Oprimit. No des de les paraules, els discursos i els textos, sinó des dels fets. I per què de vegades una escena conté tanta veritat en si, que t’arriba, et toca, t’abofeteixa i et commou fins a dir prou.
Hi ha moltes formes de revolució i de solidaritat amb els altres. I el Teatre de l’Oprimit és una d’elles.
Però el Teatre de l’Oprimit és també la meva pròpia revolució. Sí. El Teatre de l’Oprimit em redefineix. Em transforma. Segueixo sent, sens dubte, una part de quadrícula mil·limètrica i lògica resseca. Però estic també aprenent a desplegar de tant en tant les ales polsoses. I començo a descobrir al mirall aquest angle mort que em mostra com a dona càntir, arrambada a l’esquerra, caminant a saltirons mentre sommio amb els ulls oberts. I vesteixo gorreta de xampinyó i toco l’acordió.
Així que seguiré flotant. I em prendré un vermut al sol. I escoltaré l’explosió termonuclear que omple el meu cor. I gaudiré al moment. No importa si després ensopego, si m’ esquinço, si em dono un gran patacada. Va valer la pena només per passar l’inimaginable a l’imparable.
Míriam Camps